Mn. Joan Cabot: "El treball social és fonamental per comunicar l'Evangeli".

Entrevista de Carisma a mossèn Joan Cabot

-Abans de ser rector de la parròquia de Sant Pau del Camp va estar durant uns quants anys al barri del Poble-sec. Quina va ser la seva experiència al barri i quines diferències troba amb el Raval?

El cert és que no hi ha hagut molt de trencament. Vaig arribar el 2001 al Poble-sec, a la Parròquia de la Mare de Déu de Lurdes, i ja des de molt aviat vam anar treballant amb els altres rectors i laics del barri el que ha esdevingut la Comunitat Pastoral del Poble-sec formada per les parròquies de Santa Madrona, Sant Salvador d'Horta i Sant Pere Claver. Van ser uns anys molt centrats en treballar la coordinació d'aquestes parròquies i en aconseguir una dinàmica de conjunt entre nosaltres. Com que aquestes parròquies també pertanyen a l'arxiprestat de la Rambla-Poble-sec, on també es troba Sant Pau del Camp, i les sis parròquies més del Raval, tinc la sort d'haver estat en contacte amb aquest barri des de ja fa un temps. De fet, ja portava cinc anys d'administrador parroquial a Sant Pau del Camp i, per tant, més que un canvi ha estat una continuació del que he estat fent en aquesta última etapa.

El que sí que puc dir és que el Raval és un barri més singular i complex. Al final el Poble-sec té 4 parròquies d'un estil molt similar i és un barri amb forta identitat i amb gent de tota la vida. En canvi, el Raval, sobretot a la part sud on ens trobem nosaltres, és més aviat un lloc de pas, amb molta gent nouvinguda i on la majoria no són cristians. En tot cas, són barris que tenen molt al·licient per a les parròquies perquè hi ha un treball social a fer que també és part fonamental per comunicar l'Evangeli.

-Ara explicaves quines són les característiques del Raval, i el cert és que ha rebut una quantitat molt important de fluxos migratoris durant les últimes dècades que l'han convertit en un barri molt plural. Què fa, o que pot fer l'Església, per ajudar a l'acollida d'aquestes persones?

Les parròquies en aquesta zona tenim diferents objectius. Per una banda, acollir la fe cristiana i donar els sagraments als fidels, i per l'altra també fer extensiu aquesta acollida a tothom que pugui entrar en contacte amb nosaltres, especialment a través del treball social. De fet, trobem un munt d'ordes i congregacions religioses amb presència al barri: escolapis, agustins, jesuïtes, mercedaris o sagrat cor, són només alguns exemples d'aquells que fan de la tasca social una de les seves obres principals aquí.

Prefereixo no distingir massa entre el que és evangelitzar amb fets o amb paraules.

-I com donem a conèixer la persona de Jesucrist i el missatge de l'Evangeli als nouvinguts?

Crec que Sant Pau del Camp té moltes maneres de presentar Jesucrist. La nostra història monàstica, el patrimoni arquitectònic o les activitats i visites culturals que oferim ens serveixen també per transmetre un missatge viu de l'Evangeli. Al final, l'objectiu de les nostres comunitats és compartir la vida i la fe en aquells punts que tenim en comú.

Al barri també existeixen espais de diàleg interreligiós amb les diferents comunitats religioses, on busquem conèixer-nos millor, i a banda de compartir el barri, compartir també la fe.

-Quants anys fa que va ser ordenat?

Em va ordenar l'any 1993 l’arquebisbe Ricard Maria Carles a Sant Sebastià de Verdum, a Nou Barris.

Jo soc del Vallès, de Santa Eulàlia de Ronçana, vaig viure tota la meva joventut allà, i des dels 16 anys estava ficat al Moviment de Joves Cristians de Comarques (JARC) i també em vaig implicar molt a les parròquies dels pobles veïns i a la de Granollers. Igualment, jo vaig anar a estudiar arquitectura i fins als 24 no em vaig plantejar ser capellà. Tot el contrari! Alguna insinuació que m'havien fet llavors se m'havia posat bastant malament. Reconec que va ser una decisió que va sobtar la meva família i els meus amics, perquè si bé havia estat molt implicat no era una cosa que hagués formulat mai amb ells.

Un cop ordenat vaig estar encara sis anys a Roquetes, dos anys al Poblenou i després ja vaig venir cap al Poble-sec. Em van enviar aquí després de parlar amb el bisbe Jaume Traserra, a qui li vaig demanar poder anar on tingués oportunitat de treballar amb els migrants. Amb el temps aquest àmbit també s'ha convertit en un part important de la meva tasca i, per això, a banda de ser rector de Sant Pau del Camp també soc director del Secretariat de Pastoral amb Migrants de l'Arquebisbat.

-I d'on li ve la vocació? En quin moment s'adona que ha d'entrar al Seminari?

Ho tinc en una mena de nebulosa, però segur que va ser la Setmana Santa del 86. Aquella Setmana Santa em va tocar molt, especialment el Via Crucis que vam fer al meu poble. Recordo que el Dissabte Sant vaig haver d'anar a passejar lluny cap al Bages perquè em notava sensible, però encara no entenia el motiu. Al cap d'unes setmanes vaig a veure un gran amic capellà, el Pere Farriol, qui ja uns anys abans m'havia proposat la idea d'entrar al Seminari -i gairebé l'engego! (riu)- i vaig explicar-li que creia que potser sí que tenia raó i que això del sacerdoci sí que era per mi. Aquesta conversa va ser a la primavera i a l'octubre ja vaig entrar al Seminari.

-Recomani'ns un llibre: Si això és un home, de Primo Levi.

-Una pel·lícula: El Festín de Babette.

-I per acabar, una pregària: La de Sant Francesc “Feu de mi un instrument de pau...”. En un moment com el que vivim es fa més actual que mai, i no per més típica deixo d'estimar-la.