Mn. Salvador Bacardit: "El sacerdot diocesà és un apòstol enmig del món"

Ens acostem al 19 de març, que és el dia de Sant Josep, però també el dia dels seminaris. Com s’està preparant el Seminari per aquest dia?

El dia de Sant Josep és un bon moment que mirem d'aprofitar-lo al màxim per donar a conèixer la realitat del seminari i sobretot per demanar la pregària i la col·laboració econòmica per a la formació dels futurs pastors.  

Justament aquest any, el lema és “Pare, envieu-nos pastors”. Tots sabem prou bé que les nostres comunitats estan necessitades de pastors, però som els que som i som limitats en el sentit humà i també numèricament. La xifra ha anat disminuint molt a casa nostra i arreu d’Europa. La crisi vocacional no ens afecta només a nosaltres, sinó a tot el món occidental. Per tant, tots som conscients que necessitem pastors i el lema d'aquest any respon a aquesta necessitat.

Com bé ha dit, l’eslògan d'aquest any és “Pare, envieu-nos pastors”. En la recerca d'aquests pastors, aquells nois que puguin estar plantejant-se que potser Déu els crida a ser-los, com poden saber que Déu els està cridant veritablement a ser sacerdots?

El primer indici és sempre un misteri. Si diem que la vocació és un do l’hem d'experimentar com una gràcia que Déu fa arribar a cada possible candidat. 

Hi ha moltes maneres de donar-se els altres, per exemple a través de la vida familiar o religiosa, però la manera concreta del sacerdot diocesà és a través de ser pastor d'una comunitat cristiana. Sense tenir un carisma específic, com aquell qui es dedica al camp de l’educació, al de la salut o penitenciari, els diocesans estem cridats a fer un servei a tothom. Sense condicions i allà on el bisbe cregui que podem ser més útils.

Si algú sent aquesta inquietud la manera de veure si això és de Déu o no, és començar a parlar-ne amb algú, pregar, demanar a Déu si aquesta crida que sento és sincera. El que en llenguatge vocacional en diem fer un discerniment. La millor manera és parlar-ne amb algú que pot ser un familiar, un amic, millor encara un catequista o encara millor amb algun mossèn que potser et coneix, que et faci de director espiritual. 

Al seminari també oferim propostes de recessos. El mes passat, per exemple, vam fer un recés  amb una trentena de joves que senten aquesta primera inquietud. Això no vol dir que hagin decidit ser capellans, ni d'entrar al seminari encara, però sí que senten aquesta primera inquietud. El següent pas seria entrar en un camí d'un discerniment concret per veure si volen entrar al seminari aviat o més endavant. Alguns fan estudis secundaris encara, altres potser volen acabar abans els estudis universitaris civils o fins i tot algú potser té nòvia i vol acabar de saber si la crida que li fa Déu és a la vida familiar.

I com ha de ser aquest noi? Ha de tenir algunes característiques concretes?

La primera qualitat que ha de tenir aquesta persona és que li agradi estar amb la gent, perquè el capellà diocesà és un apòstol enmig del món, un pastor amb ramat. Malament anirem si algú que desitja ser capellà diocesà no li agrada estar amb la gent. Un pot ser més tímid, un altre més obert, un pot ser més sensible i l'altre més extrovertit, però això ja depèn del caràcter de cadascú. El que està clar és que ens ha d'agradar estar amb la gent, que és el carisma del sacerdot secular  que està en el món.  

Després, és clar, l’altre condició és la d’una preparació. La preparació que es demana als candidats és que puguin estudiar un temps de filosofia, teologia i pastoral per tal de donar una base de formació intel·lectual i també espiritual a tots els seminaristes. Per això a un li ha d'agradar cultivar la vida interior, la pregària, l'eucaristia, els sagraments, però també una sensibilitat pel món de la cultura, pel món de l'esport, pel món de la política… Tot el que interessa a la gent ens ha d'interessar també a nosaltres. No podem entrar a la gent únicament amb un llenguatge només eclesiàstic, religiós o espiritual, sinó que s'ha d'entrar amb les inquietuds que té la gent i a partir d'aquí fer anunciar l’Evangeli.  A vegades aquest anunci no pot fer de cop i d'una manera explícita, sinó que ha de ser com deia Sant Ignasi de Loiola “entrar con la de ellos para salir con la nuestra”.

En dècades anteriors molta gent que entrava al seminari potser venia del seminari menor o havia viscut una vida de transmissió de la fe a la família. Actualment ja no és tan així i veiem com cada cop hi ha més casos de conversions de persones que provenien d’un ambient totalment allunyat de l’Església. Aquests casos també poden plantejar-se la vocació sacerdotal o religiosa?

I tant! En el meu cas personal jo procediria més aviat d’aquests primers candidats que per tradició, per l'ambient familiar, de l’escola o de la parròquia, sentíem aquesta crida. Tot i així sempre hi ha hagut conversions al llarg de la història de l’Església. Sant Pau mateix és un cas impactant, algú que passa de perseguir cristians a ser un dels grans apòstols de Jesús. 

És veritat que ara potser se'n donen més, en el sentit que la tradició, la família i la societat ja no són tan catòliques, apostòliques i romanes com el temps del nacionalcatolicisme. Ara s'ha de ser més lliure per seguir Jesucrist. Això costa més, i com que costa tant, molta gent s'ha anat allunyant i ha anat deixant la pràctica religiosa, o bé potser mai han sentit l'anunci explícit de Jesucrist, del seu Evangeli. 

D’aquests cristians anònims o dels que estaven al marge totalment de la fe i de l’Església, també en pot fer sorgir bons apòstols. Així ha sigut sempre en la història de l’Església. En aquests casos potser necessiten una mica més de temps per incorporar-se en alguna comunitat parroquial,  per entrar més en la dinàmica espiritual de la pregària, de la pràctica dels sagraments… Però sí, estic d'acord que Déu pot cridar a tothom de diferents ambients.

Si ens permet una pregunta una mica més personal, voldríem saber en concret per la seva vocació. D’on ve i com va saber que Déu el cridava a aquesta opció de vida?  

En el meu cas, com ara em referia, va venir d'aquest ambient de tradició catòlica de la família. Vaig anar a una escola catòlica i vaig fer primera comunió a la Parròquia de Sant Ramon de Penyafort davant de casa. Per tant, jo tenia un ambient favorable. 

Jo parlava molt amb la meva família i també amb els jesuïtes d’allà la cantonada de casa. Ells em feien acompanyant espiritual i, tot i que potser hauria pogut entrar a la Companyia de Jesús, ells van respectar molt la meva vocació diocesana. Ells em van acompanyar a fer aquest pas d'entrar al seminari. És veritat que tot i que jo venia d’una família catòlica, érem quatre germanes i jo l'únic noi, i això pot costar una mica al principi, però els meus pares també van col·laborar molt, m'ho van respectar sempre,  fins i tot després, quan vaig anar uns anys a les missions, molt lluny, a Xile, també m'ho van respectar.

Recomani’ns un llibre.

El meu diari de guerra, del Pere Tarrés.  

Una pel·lícula.  

La misión, m’agrada molt pel fet d’haver estat en aquelles terres.

Per acabar, una pregària.

La pregària d’abandonament, de Charles de Foucald.